dilluns, 14 de maig del 2007

Del vostre Sargentu

Bé... aquesta és la primera entrada al Ni té base!... Buf... Quanta responsabilitat! xD
Bé... i va dedicada a nvosaltres, a les 5 ànimes més pures, lliures, diferents i unides que mai un acte literari podrà engendrar... Per tots els somriures que ens queden junts, i per totes les llàgrimes que ens hem d'eixugar...
Us estimo.
I ara m'agradaria que quedés constància d'uns petits textos molt especials per a nosaltres...


"UNA VIDA D'ARTISTA"

De ben petit, jo ja volia ser artista. Volia ser pintor, i així ho vaig fer saber al meu avi, que era qui tenia cura de mi i del meu germà Albert, perquè ben aviat havíem quedat sense pare ni mare. De primer, el meu avi no ho volia, perquè el destí de l'artista era ben diferent al de fabricant que m'estava destinat. Però, ja des de jove, vaig sortir-me amb la meva, i vaig tenir ala sort que la meva vida fou la d'artista, tal com jo l'havia volguda configurar. Vaig ser molt treballador: pintava de dia, escrivia quan es feia fosc, m'apassionaven l'art, el teatre i la música. Vaig viure a París, vaig viatjar a Itàlia, a Brusel·les i a Amsterdam, i a les ciutats d'Espanya que més em captivaven, i fins i tot vaig arribar a l'Argentina... Vaig tenir la sort de comptar amb grans i bons amics arreu per on passava i vivia. Les meves obres, tant els quadres com els llibres, reflecteixen no solament les etapes de la meva evolució artística, sinó els sentiments, les idees, i els fets que d'una manera o altra anava construint, vivint i recordant.
L'art, per mi, s'ho valia tot, i hi vaig dedicar tota la vida.

El nostre cigronet



"ARTISTAS CATALANES. EN PARIS"

Si existiera y anduviera por la tierra, y, andando, llegara hasta París el gran loco de Cervantes, lo primero que vería sería un molino que n lo alto de Montmatre yergue sus astas y de seguro que hacia él dirigiría sus pasos en busca de extrañas aventuras.
No podría darse cuenta del papel que representa aquella máquina con alas descarnadas, extendiendo su esqueleto entre las chimeneas, ni podría explicarse cómo en el mismo corazón de ciudad tan moderna se levanta soberbio tan inútil armatoste.
A los artistas también les atrae de un modo poderoso ese molino solitario, tambiénles habla de extraña manera esta máquina fantástica, y cuando se alejan de sus alas se encuentran sin poder volar i sienten nostalgía de un algo que no se explican.
Este algo extraodinario, también lo sentimos nosotros y, al llegar a la cumbre del cerro, hicimos como aquellas hormigas que suben a lo alto de las ermitas, esto es, nos detuvimos.
El molino no sólo es el centinela del barrio, sino el centinela del mundo.
Los artistas le llaman familiarmente el Moulin de la Galette, que significa dinero; y como el dinero no abunda en el barrio, el molino es la casa de préstamos imaginario, la caja de socorro del artista.
El que quiere convertir el arte en mercancía, que no busque su protección: el Molino le enreda en sus largas astas, le ata de pies y manos como una telaraña y, empezando a dar vueltas vertiginosas, le marea hasta lanzarle en el campo del olvido; pero a los devotos del arte, a los que acuden a su templo a pedir inspiración, con éstos es generoso y compasivo.
De la nostra Helena...

"L'esperar el barco"

Si pateixes de neurastènia, o penses patir-ne que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa danar de pressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocins t'han omplert de números allí on hi ha d'haver el que en diem l'enteniment; si els cines t'han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig constant se t'ha fet crònic, i el desfici ja no et deixa viure, i vols gaudir un xic de repòs que es mereix en aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me un una illa que et diré, en una illa on sempre hi fa calma, one ls homes no porten mai pressa, on les dones no es fan mai velles, on no es malgasten ni paraules, on el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada per la mandra.
Aquesta illa és Mallorca.
Si vols fugir de les empentes del món, si et vols adonar de que a la terra hi ha primaversa i arbres florits; si et vols apropar a les estrelles... vés-hi, a l'Illa de la Calma! Trobaràs homes discrets, que no et donaran pressa en el pensar; que no t'eixordaran els sentits, que no t'emmascararan la visió, que et deixaran reposar tant com vulguis, i et deixaran viure dintre teu, i trobaràs un llit de flors fet per a la contemplació.
I si t'adorms, encalmat, que el viure amb calma té dos avantatges: és viu millor i més estona.
Del nostre Ger...

L’Hèroe

Hèroe: Visca! Ja som a casa.
Clapat: Mireu-vos-el! Ja el tenim aquí! Ja tenim aquí el nostre peça!
Tomàs: Descobriu-vos tots!
Anton ( agafant-li la mà, commogut ): Noi gran!...
Hèroe (distret): Hola pare! Déu vos guard, mare!
Ramona ( abraçant-lo i plorant ): Fill meu! Fill meu del meu cor! Deixa’m mirar-te. Que home t’has fet! Que...
Sergento: ¡Dejarse de ternuras, señores!
Una veu: Que surti! Que surti! El volem veure!
Tots: Sí! Sí!
Alcalde: Crec que, señores, com a alcalde, em toca... li he de donar la benvinguda...
Tomàs: Silenci, que l’alcalde vol parlar!
Clapat: Bandarra, més que bandarra!
Tomàs: Silenci, Clapat!
Alcalde: Crec que...señores...
(grans crits i aplaudiments a fora)
Tomàs: No deixaran dir res aquests de fora! (A l’Hèroe) Vés, digue’ls alguna cosa.
Hèroe (sortint a la porta): Viva Espanya!
Tots (a fora): ¡Viva!
Tomàs: Veus? Ja callen. Aviat se’l té enganyat el poble. Expressi’s senyor Alcalde.
Alcalde: Crec que... crec que... com alcalde, em toca, li he de donar la benvinguda. Doncs...l’hi dono. Benvinguda sia, que per molts anys i amb
salut pugui fer semblants estragos i que mani i disposi del poble. Queda dit! (aplaudiments)
Sergento: Y yo tambien, veterano empedernido, en nombre de los presentes y ausentes, aunque me siento un pigmeo...yo tambien, tambien saludo a mi compañero de armas.
Clapat: No me’n sé avenir, de veure’t, gran brètol!
Tomàs: Clapat, no destorbis el Sergento!
Clapat: Ara tu, cap de trons! A veiam com t’expresses!
Hèroe: Els soldats no parlen. ¡He dicho!
Clapat: Ben xafat! Ets un trumfo!
Tomàs: Però, i la guerra? Parla`ns de la guerra.
Hèroe: Doncs, aquell país...
Tomàs: I que és molt poblat allò?
Hèroe: Massa. Ja en podíeu matar de gent! Com més ne matàveu, més ne sortien pertot arreu.
Clapat: Deuen criar molt!
Hèroe: Com conills! Com que són petits i morenets, n’esclafeu un i en broten quatre.
Toma: Raça fructífera.
Hèroe: No sé lo que diu, però té raó.
Clapat: I mai vàreu haver de recular?
Hèroe: Si per cas, els altres.
Tomàs: I si et deixaven sol?
Hèroe: Per això em van fer cèlebre!
Tomàs: I com va ser? Explica-ho, home, explica-ho. No siguis modest!
Hèroe: Molt senzill. Ja sabeu que jo era de cavall. Doncs anàvem seguint un torrent cap a Pampanga, i...pim, pam!, pim, pam!, l’enemic, només per fer mal, darrera de les bardisses, anava tirant de cada banda. Van desplegar les guerrilles, i els de cavall vàrem quedar baix del torrent caminant entre dos fuegos.
Sargento: ¡Buena tactica!
Hèroe: Tot d’una, el meu cavall s’agenolla, torç el cap, i se’m queda mort, sense avisar-me. ¿ Que havem de fer?, vaig preguntar-me. Nada: a peu, i al darrera; però endavant, endavant sempre!
Sergento: ¡Bravo!
Hèroe: Oh, Bravo! Els de cavall van retirar-se galopando.
Clapat: I tu?
Hèroe: Jo, mai! Primera, perquè anava a peu i mai reculo; i després, perquè el fang no em deixava recular. Al veure’m sol, no u ho nego, vaig engegar trenta renecs!
Clapat: Engega’ls ara, noi gran!
Hèroe: Ara tinc títol! Vaig mirar el camp de batalla, i a on aniràs? Vaig veure una casa de palla: hi corro, obro la porta, i hi trobo dugues dones i dugues o tres criatures...jo els vull fer callar, no ens entenem i... Nada: mà a la baioneta i a la carrabina, i prendre l’ofensiva, com diuen els militars. No en va quedar ni un!
Clapat: És clar que no!
Hèroe: A la guerra s’hi va per matar, i el que no mata no és hèroe! Un cop vaig fer net, vaig mirar a fora; estava voltat, llamp del cel! Un malaio maleït se li acut trucar a la porta. No obro. Ell esbotza el pany, i jo...¡pam!... li esbotzo el cervell d’un tiro. Allavores va començar el sarau! Pim, pam!, i jo fox i més foc!, i ells avançant i jo no movent-me. Tot d’una...veig arribar les guerrilles. Van abraçar-me! Volien comptar els morts i vaig dir que ho deixessin córrer. I per celebrar la festa vaig pegar foc a la casa.
( Tots l’abracen )
Tomàs: Colossal!
Sergento: ¡ Esto es magnifico !
Alcalde: Estem molt reconeguts!
Clapat: Barba! I ara que faràs?
Hèroe: Reposar.
Clapat: Ja ho tens ben merescut.
Tomàs: Bueno: ens retirem. Descansa, seu, i no treballis massa, per ara.
( Se’n van )
Clapat: Sí, tremendo! Ara que ets aquí n’havem de fer que se’n parli!
Hèroe: Alanta tots!
( Al ser a la porta se sent cridar )
Una veu: El volem veure! Que surti!
Tots: Que surti!
Hèroe: Encara són aquí?
Clapat: Digue’ls allò.
Hèroe: Viva Espanya!
Tots: ¡Viva!
Hèroe: Viva l’Hèroe de Pampanga!
Tots: ¡Viva!
I del nostre hèroe...


Bé, això és tot... Només dir-vos que us estimo molt... i que això és només el principi.

Èlia

4 comentaris:

Viktor ha dit...

Quin honor més graaaaan!!! jeje, et recordo que m'hsa tingut 10 minuts esperant a que acavessis, i no és per menys, èlia com tu curres (per fi ho puc dir jo jiji)has escrit gairabe tot l'acte.. penso el mateix que tu, aixó tot jus és el principi, com em va dir el germàn...hem de anar de festa junts, perdrens en una massia a la muntanya i passar allà un cap de setmanes amb les nostres neures i de mès..i tmb anar a la platjeta un cop acabat tot ok?..ens queden tantes coses per viure junts...i tanta vida per endavant...
T'estimo Èlia
Wenu i a la resta tambè us estimo ¬¬...és conya que si que us estimo i un ou i part de l'altre.
Com es diu el país que primer riu i despres explota?...

Xau família, ens veiem per l'insti

Que la Romi os asista

German ha dit...

Que puc dir que no estigui dit? Gràcies a tu Èlia, a vosaltres Claudia i Helena, a tu Victor... gràcies a tots per fer-me sentir el que estic sentint aquestes setmanes. No m’agrada ser plasta, però us estimo molt a tots, A TOTS! Les nostres ànimes s’han creuat en aquesta cruïlla de sentiment per quedar-se. Com tu ja has dit, això només és el principi.

Gràcies, gràcies i gràcies.

German ha dit...

A x cert... MOLTA SORT DEMÀ ÈLIA! :D

josuuu_stjust ha dit...

me equivukat...
li e pusat 1 kment al german